Nous solars a Jesús

 

 

 

 

 

M’he assabentat pels mitjans de comunicació que a l’EMD de Jesús tenim més terreny per a construir vivendes amb la Urbanització que tothom coneix com a “Hort de Caseres” (UA 13).

Aquesta ha estat sempre una reivindicació històrica i que, gràcies als veïns, ha estat possible i amb la qual l’EMD de Jesús també ha pogut contribuir per la compensació de la zona verda de la Pèrgola i el pàrquing. D’aquesta manera la macro zona verda que li tocava a l’Hort de Caseres ha estat més petita i la repartició de solars a la Unitat d’Actuació 13 ha estat millorada per als veïns.

Ha estat molts anys una reivindicació, és cert, i l’actual President de l’EMD (que ocupa el càrrec des de l’any 1994 i abans va ocupar alguns anys el càrrec d’Alcalde Pedani per Convergència i Unió) no ha volgut, o no ha sabut,  fer allò que els socialistes -a Jesús i a Tortosa- han aconseguit fer: que aquest projecte sigui una realitat.

Una altra opció era trobar un promotor i comprar tots els solars, d’aquesta manera els veïns haurien cobrat uns diners per metre quadrat i les compensacions dels carrers i de la plaça s’haguessin repartit entre tots els veïns. Aquesta opció és la que s’ha estat utilitzant en molts plans parcials de Tortosa, però cal dir que els veïns van optar per la primera opció i personalment com a ex­-membre de la Junta Veïnal de l’EMD de Jesús els he de donar les gràcies per tirar-ho endavant.

En quant a que l’EMD ha contribuït per la compensació de la zona verda de la Pèrgola en zona verda per reduir la de la UA 13 de l’Hort de Caseres, m’agradaria fer un viatge al passat, quan l’EMD estava negociant amb el Bisbat comprar la Immaculada i el seu pati: Al Plà Urbanístic d’aquells anys era urbanitzable  i estava destinat per a fer vivendes per als veïns de Jesús. El Bisbat, per acabar la negociació de la venda de tot l’edifici ruinós (recordem que la part de la façana que estava en bon estat se la quedava el Bisbat) va posar la condició que tot el pati, que era la única zona urbanitzable, no ho fos, sinó que fos zona verda i d’aquesta manera avui ho coneixem com la Pèrgola. Per acabar, cal dir que potser de retruc  i gràcies al Bisbat per la seva condició en la venda de la Immaculada, avui els veïns de l’Hort de Caseres tenen una plaça verda d’esbarjo més petita.

Realment ha estat una realitat gràcies a tots els veïns que han hagut de desemborssar molts euros per a pagar les obres de la urbanització i d’uns solars que ara tenen molt valor.

 

Fins aviat

Ramón Pujol i Forés

Oli ranci vs. oli jove

Al Ple de la Junta Veïnal s’ens informa la prevista dissolució i extinció de la Fundació Daniel Mangrané Escardó. Per als que ja tenim una certa edat, escoltar el nom de la Fundació (altrament dita Institución Benéfico-Cultural) ens porta records de premis i beques als estudiants del poble, de 25, 50, 100 pessetes… (pessetes, no euros!) que ingressaríem a l’única oficina bancària de Jesús (llavors s’anomenava Caja de Ahorros Provincial de Tarragona) escrivint els apunts bancaris a una llibreta feta amb paper timbrat, preciosa, amb una cal·ligrafia esmerada (a l’estil de l’anglesa, llavors no existien les informàtiques Arial  o la New Times Roman, i els pioners ordinadors anaven amb cinta magnética o fitxes perforades!). 

El promotor d’aquesta Fundació va ser un jesusenc il·lustre, fill del seu temps i de l’esperít més tortosí, que pretenia apaivagar les desigualtats socials tractant els seus simptomes i resultats (pobresa, incultura, manca d’oportunitats…) sense remenar l’origen de la situació. Res de nou sota la capa del cel. Abans de la Guerra Civil ja el trobem a Barcelona dedicat a l’exportació d’oli d’oliva quan la industria conservera noruega -llavors la segona del món en importància-utilitzava els Olis de Tortosa (els olis de les comarques de l’Ebre i del Baix Aragó) i també la Gran Bretanya, Argentina, Xile, etc. juntament amb els de Bau i altres industrials de renom de la ciutat que curiosament tots s’anomenàven començant per Don…  i exercien la seva influència amb els preus…

Com a Diputat al Congreso, Daniel Mangrané ja parlava llavors del problema del aceite de oliva , editava obres dedicades al món de l’oli (economia, técnica, química, etc.) i a la tristíssima posguerra diversificava la seva activitat industrial i financera, com ara empreses químiques. Va patentar un sistema de reproducció cinematogràfica, com el Technicolor , pero “a la espanyola”: el cinefotocolor, arribant a dirigir alguna pel·licula (al tanto, aquest terme no l’he pogut confirmar completament, pero la música era de Ricardo Lamote de Grignon, fill d’un músic tortosí, en Joan Lamote, fundador de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Mangrané era tot un wagnerià) i també a produir-ne d’altres als estudis del Sr. Iquino al Paral·lel de Barcelona.

El col·legi del poble , l’actual edifici i també l’anterior escola vora el canal (Escoles Velles) porta el seu nom i un carrer que és l’artèria principal del poble també. Tot plegat fa palesa la relació del Sr. Mangrané i el poble de Jesús, fins i tot la Fira de l’Oli de Jesús es desenvolupa sota la seva mirada des del seu retrat en blanc i negre fet els anys de la seva senectud.

Si ara el Patronat de l’entitat decideix la dissolució de la Institución Benéfico Cultural Daniel Mangrané, nosaltres com a grup a la Junta Veïnal res tenim a dir perquè raons objectives hi ha de ben segur. Personalment, penso que la dissolució és lògica ja que hi ha certa anacronia entre el moment i l’esperit (ara en diuen filosofia) de la seva fundació i el Jesús del segle XXI, i segurament el patrimoni inicial, el residual, les despeses de gestió, etc. així ho aconsellen.

Malgrat l’estil ranci de la seva constitució (tenim tantes coses ràncies!), ha complert el seu paper durant uns quants anys, jo mateix vaig ser beneficiari dels seus  premis durant dos o tres anys, i els meus pares (que són dels temps del Cuéntame) ben contents s’hi van posar. Per ser honest, també dono gràcies a la Fundació.

 Fernando Jaime