Al Ple de la Junta Veïnal s’ens informa la prevista dissolució i extinció de la Fundació Daniel Mangrané Escardó. Per als que ja tenim una certa edat, escoltar el nom de la Fundació (altrament dita Institución Benéfico-Cultural) ens porta records de premis i beques als estudiants del poble, de 25, 50, 100 pessetes… (pessetes, no euros!) que ingressaríem a l’única oficina bancària de Jesús (llavors s’anomenava Caja de Ahorros Provincial de Tarragona) escrivint els apunts bancaris a una llibreta feta amb paper timbrat, preciosa, amb una cal·ligrafia esmerada (a l’estil de l’anglesa, llavors no existien les informàtiques Arial o la New Times Roman, i els pioners ordinadors anaven amb cinta magnética o fitxes perforades!).
El promotor d’aquesta Fundació va ser un jesusenc il·lustre, fill del seu temps i de l’esperít més tortosí, que pretenia apaivagar les desigualtats socials tractant els seus simptomes i resultats (pobresa, incultura, manca d’oportunitats…) sense remenar l’origen de la situació. Res de nou sota la capa del cel. Abans de la Guerra Civil ja el trobem a Barcelona dedicat a l’exportació d’oli d’oliva quan la industria conservera noruega -llavors la segona del món en importància-utilitzava els Olis de Tortosa (els olis de les comarques de l’Ebre i del Baix Aragó) i també la Gran Bretanya, Argentina, Xile, etc. juntament amb els de Bau i altres industrials de renom de la ciutat que curiosament tots s’anomenàven començant per Don… i exercien la seva influència amb els preus…
Com a Diputat al Congreso, Daniel Mangrané ja parlava llavors del problema del aceite de oliva , editava obres dedicades al món de l’oli (economia, técnica, química, etc.) i a la tristíssima posguerra diversificava la seva activitat industrial i financera, com ara empreses químiques. Va patentar un sistema de reproducció cinematogràfica, com el Technicolor , pero “a la espanyola”: el cinefotocolor, arribant a dirigir alguna pel·licula (al tanto, aquest terme no l’he pogut confirmar completament, pero la música era de Ricardo Lamote de Grignon, fill d’un músic tortosí, en Joan Lamote, fundador de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Mangrané era tot un wagnerià) i també a produir-ne d’altres als estudis del Sr. Iquino al Paral·lel de Barcelona.
El col·legi del poble , l’actual edifici i també l’anterior escola vora el canal (Escoles Velles) porta el seu nom i un carrer que és l’artèria principal del poble també. Tot plegat fa palesa la relació del Sr. Mangrané i el poble de Jesús, fins i tot la Fira de l’Oli de Jesús es desenvolupa sota la seva mirada des del seu retrat en blanc i negre fet els anys de la seva senectud.
Si ara el Patronat de l’entitat decideix la dissolució de la Institución Benéfico Cultural Daniel Mangrané, nosaltres com a grup a la Junta Veïnal res tenim a dir perquè raons objectives hi ha de ben segur. Personalment, penso que la dissolució és lògica ja que hi ha certa anacronia entre el moment i l’esperit (ara en diuen filosofia) de la seva fundació i el Jesús del segle XXI, i segurament el patrimoni inicial, el residual, les despeses de gestió, etc. així ho aconsellen.
Malgrat l’estil ranci de la seva constitució (tenim tantes coses ràncies!), ha complert el seu paper durant uns quants anys, jo mateix vaig ser beneficiari dels seus premis durant dos o tres anys, i els meus pares (que són dels temps del Cuéntame) ben contents s’hi van posar. Per ser honest, també dono gràcies a la Fundació.
Fernando Jaime
